|
|
|
|
CAMPIONS D'EUROPA!!!!! |
París, 17 de maig del 2006: El Barça és campió d'Europa |
|
|
CAMÍ DE PARÍS
Són passades les 4 del matí i el tren ja va camí de Barcelona. Silenci, és increïble que després de tota la festa viscuda ara hagi aquest silenci que només el moviment del tren fa que no sigui total. Estirat a la llitera encara no em crec el que acabo de viure: he vist el meu Barça ser campió d'Europa. Catorze anys, com els que va trigar el Barça per guanyar una Lliga fins a l'arribada de Cruyff, he esperat aquest moment. Després de la màgica final de Wembley, amb només 12 anys, em vaig prometre que el dia que el Barça arribés de nou a una final i pogués anar faria l'impossible per anar a la gran cita. I els que em coneixen saben que sóc molt cabut i allà he estat, a Saint Denis he vist la Copa d'Europa engalanada amb els colors blaugrana.
Guanyar una Champions mai és fàcil i el camí del Barça no ha estat precisament de roses. Després d'una lligueta plàcida, on el Werder Bremen, l'Udinese i el Panathinaikos no van ser rivals, va arribar el més complicat. Primer el Chelsea de Mourinho i Abramovich, l'equip amb més diners del futbol mundial però dels que més ràbia donen. Però ni així, a Stamford Bridge ni el gol en pròpia porta de Motta va poder amb un Barça que va remuntar amb gols de Terry a pròpia meta i Eto'o. Aquell dia Messi es va donar a conéixer a Europa com el crack que és, llàstima que a la tornada una lesió muscular el deixés k.o. la resta de temporada.
Una vegada eliminat el Chelsea del prepotent Mourinho arribava el Benfica de l'heroi de Wembley, Ronald Koeman. Mai a la història un equip ha fallat més ocasions de gol que el Barça a Da Luz però a la tornada tan Ronaldinho com Eto'o van posar les coses en el seu lloc. Amb els nervis encara dels quarts de final arribaven les semifinals enfront el gran Milan, el nostre botxí a Atenes. De nou jugant el partit d'anada a camp rival el Barça va aconseguir guanyar mitja eliminatòria gràcies al petit Giuly a passada del mestre Gaucho. Aquell dia Sant Siro es va rendir als peus culés. A la tornada es va patir però l'empat a zero ens donava el pas a París, el desitjat bitllet a la gran final. L'Arsenal esperava a Saint Denis. |
| |
|
BOGERIA PER LES ENTRADES
Somric mentre miro per la finestra com anem passant poblacions franceses a tota velocitat. Sembla que la via és només nostra, ni un sol tren se'ns creua. Al seu interior som quatre-cents afortunats que hem tingut el privilegi de poder anar a animar al Barça, quants haguessin volgut estar en el nostre lloc. És d'aquestes situacions on et sents envejat però sobretot molt afortunat. Però aconseguir-ho no va ser gens fàcil.
20.902. Aquestes van ser les entrades lliurades per la UEFA per a l'afició culé. Una vergonya sabent que a l'Stade de France hi ha una capacitat propera als 80.000 espectadors. D'aquestes gairebé vint-i-una mil entrades 8.000 es van sortejar entre els socis, 1.500 per les penyes, 1.902 pels senyorets directius, 500 pels mitjans de comunicació i 6.000 de nou pels socis però mitjançant l'agència de viatges del RACC. Els que en el sorteig no vam poder aconseguir-les, va haver més de 72.000 peticions, ens vam veure obligats a fer cua a la porta del RACC per poder arribar al somni parisenc. Gairebé 26 hores de cua, començada pel meu bon amic Víctor Pedreño, gràcies per estar tan boig i anar quan més d'un pensava que no feia falta matinar tant. Una cua que cada vegada va anar a més i que es repetia en totes les sucursals repartides per Catalunya i part de l'estat espanyol. La llàstima de tant esforç fet és que només uns pocs vam aconseguir el nostre objectiu quedant-se molta gent sense no-res. Dies més tard, abans d'anar a París, ens vam assabentar que d'aquestes 6.000 entrades 1.300 se les va quedar el club per a "amiguetes" i 1.700 se les va reservar el RACC pel mateix. Una falta de respecte al soci culé, tan als que hem estat a París com els que s'han hagut de quedar a terra, no es pot jugar amb el sentiment d'una afició tan abocada amb el seu equip. |
| |
|
PARÍS, 17 DE MAIG DEL 2006
Abans d'anar-me'n a dormir he estat mirant tots els records que me'n porto d'aquest dia inoblidable. Les entrades que aviat estaran en un marc amb l'entrada de Wembley i la de l'Eurolliga, les bufandes i banderoles que recorden aquest gran moment, els regals per als éssers estimats, les parides com bitllets de metro, mapes, banderetes,... tot això que dintre d'un temps ho mirarem i se'ns posarà la pell de gallina al recordar la gran victòria culé.
Quina gran idea anar amb tren a la gran final. Un gran ambient tan a l'anada com a la tornada, molta festa barcelonista amb una afició boja pel seu Barça. París ha estat blaugrana des de la nostra arribada fins a la nostra partida. La Torre Eiffel estava tenyida dels nostres colors i els anglesos més que Hooligans semblaven una afició conscient que davant anaven a tenir al millor equip d'Europa.
I va arribar el partit. Un calfred recorre el meu cos al recordar l'himne de la Champions mentre sortien els jugadors. Allí estaven, allò ja anava a començar, havia contat els minuts i els segons que faltaven per a aquest moment.
El partit... que haig de dir, ja s'ha escrit i parlat tot. El gol anul·lat i l'expulsió de Lehman van marcar el partit, Van Bommel era més un problema pel mig camp del Barça que una ajuda i el gol de Campbell va refredar a una afició culé que no havia parat d'animar en tot moment. Però va arribar la segona part i amb ella l'entrada d'Iniesta, Larsson i Belletti. Els errors d'Henry, millor dit la gran actuació de Valdés davant el crack francès, donaven esperances de cara a una remuntada històrica. |
| |
|
CAMPIONS D'EUROPA!!!!!
Belletti, no deixo de repetir el teu nom. Que capritxós el destí que ha volgut que el teu primer gol com blaugrana ens hagi donat la Copa d'Europa. Qui ho anava a dir? Estava escrit? Escoltar als teus admirats U2 en el meu mp3, que duguis el 2 com la segona Champions de la nostra història, el que es parlés tant del teu possible substitut per l'any pròxim, aquest monigot teu que ens van donar abans d'anar a París,... de vegades penso que algú m'estava cridant que anaves a ser l'home de la final i jo no sabia escoltar-lo. Vas entrar quan anàvem perdent, Eto'o va obrir la llauna com només ell sap fer i tu vas rematar la feina per a portar-nos la desitjada Copa a Catalunya.
Els gols, que moment més increïble. Al recordar-los em sembla com si s'hagués fet el silenci abans de veure la pilota entrar. Un silenci trencat per uns crits d'alegria i de bogeria que ens van fer molt feliços. Més d'un vam acabar adolorits en les celebracions, beneïts dolors.
M'he adormit, el cansament ha pogut amb el meu cos. Abraçat a la meva bufanda dormo com campió d'Europa, amb el somni complert, amb aquella il·lusió complerta que em vaig proposar fa 14 anys. Som campions d'Europa.
VISCA EL BARÇA!!!!!
VISCA CATALUNYA!!!!! |
| |
|
Web dedicat als meus companys de viatge: al meu pare, al Juanito, al Dani (i al seu pare el Salva per aquelles hores de cua al RACC), a l'Eulo, a l'Uri, a l'Albert, al Catalina i al Víctor, el boig que va començar la cua al RACC i molt culpable que poguéssim anar a París. |
| |
|
|
